Vuit pantalons, tres faldilles, dos vestits, catorze samarretes, sis parells de sabates, tots els biquinis i pareos que tinc... en resum, mig armari és, en aquests moments, dins una maleta, lluitant per tenir un centímetre més d'oxigen per poder respirar. Tot i que mai cap res i sempre has d'acabar pujant-te sobre la maleta per tancarla, sabent que encara has d'omplir-ne una altra, sempre et deixes alguna cosa. SEMPRE! Just quan has aconseguit que tanqui, te n'adones que no portes ni pijama, ni mitjons. I vinga, torna a obrir aquella bomba... I així, fins que creus que ja és impossible deixar-te res perquè has buida't l'habitació sencera.

I és que, per molt que m'emportés tot el que tinc a casa, sempre pensaria que m'estic deixant alguna cosa. No es pot anomenar "cosa", perquè seria com insultar-les. Insultar a aquelles persones que tant estimo i que tant trigare a veure- algunes més que altres (oi drea?). Tant de bo pogués fer una maleta enooorme per poder-hi posar tota aquella gent i que vinguessin amb mi...

Avui és la típica nit abans de marxar 15 dies de vacanes: a casa meva, el menjador és ple de maletes, i bosses, i més maletes, i motxilletes, i caixes de menjar... la típica nit que et poses a pensar que trobaràs a faltar el TEU matalàs, el TEU lavabo, el TEU menjador... TOT. Massa coses que es queden aquí i que m'agradaria emportar-me allà! També és la típica nit en què penses que no vols marxar, que per què t'has de moure de lloc si aquí ho tens tot i més del que vols, i penses que tant de bo no marxessis i poguessis quedar-te aquí amb els teus. És la típica nit en què molt possiblement caurà una llagrimeta darrera l'altra, sense saber exactament què passa, i suposant que és l'enyorança que fa venir males passades. La típica nit que t'adormiràs tardíssim, sense son, però cansat de mirar el sostre de l'habitació, tan blanc.

Però tot passa, i aquest sentiment estrany que ve de nit se'n va de dia, per sort. De viatge, per sort, hi ha mil coses que fan que els dies siguin genials, i que passin tan de pressa que ni te n'adonis i ja tornis a ser a la grisa ciutat de Barcelona.

Espero que tot passi volant i us pugui tornar a veure! nens i nenes de tot arreu, no cal que us digui qui sou, espero que us doneu per al·ludits quan digui que US ESTIMO!!!